Fem 5 anys i, mirant enrere, hi ha coses que encara ens costa creure que han passat de debò. Algunes ens fan gràcia. D'altres ens fan una mica de vergonya (de la bona). I d'altres ens recorden el molt que vam aprendre sense tenir ni idea del que estàvem fent. Des de tallar tires amb un tallador de pizza fins a posar-nos nerviosos a la nostra primera entrevista.
Som-hi.
Celebrar una comanda sense saber de qui era
El primer client "de debò" —algú que no era familiar, amic ni conegut que ens volia fer un favor— va arribar sense avisar.
Un dia va aparèixer una comanda que cap dels dos reconeixia. El Lluís va escriure al David: "Ei, aquests són teus?" El David va dir: "Pensava que eren els teus."
No era de cap dels dos. Era un desconegut que havia trobat Natulim, li havia donat confiança i havia comprat.
Ho vam celebrar com si ens hagués tocat la loteria. Perquè, en certa manera, era exactament això.
Que una cadena de 80 botigues ens truqués
El primer gran retail que ens va dir que sí va ser Plusfrésc, una cadena de supermercats de Lleida. Quan ho vam saber, ens vam emocionar molt. Quan vam entendre la resta, encara més.
Resulta que quan l'avi del Lluís va fundar el seu bufet d'advocats laboralistes fa més de 50 anys, el primer client que va tenir va ser exactament aquesta mateixa cadena. Que llavors només tenia dues botigues. I que ara en té més de 80.
Ens agrada pensar que hi ha coses que s'hereten.
Conèixer totes les noies de Correos d'Arenys
Durant els primers 4 o 5 mesos, les comandes les preparàvem a casa. Tallàvem les tires a mà amb un tallador de pizza (no venien pretallades, així estalviàvem costos), les ficàvem en sobres i les portàvem a peu a Correos.
Vam començar amb una motxilla petita. Quan se'ns va quedar petita, vam comprar una motxilla de Glovo i hi anàvem en moto. Quan també se'ns va quedar petita, vam passar a una maleta gran amb rodes pel carrer.
Les noies de Correos ens coneixien perfectament. Alguns dies hi havíem d'anar dues vegades. No ho veiem com un problema. Ho veiem com un progrés.
Sortir al diari sense saber gaire bé el que fèiem
La primera vegada que vam sortir als mitjans va ser al Diari del Segre.
Tenim la foto guardada i la passarem per aquí. El que no surt a la foto: en aquell moment teníem unes 1.000 caixes de producte com a màxim. Si l'article funcionava massa bé, ens quedàvem sense estoc en un tres i no res. Com diuen els anglesos: fake it till you make it. Vam sortir amb cara d'empresa que sap el que fa. Per dins, creuàvem els dits.
Entrevistar algú per primera vegada (i estar més nerviosos nosaltres)
Va arribar un moment en què no podíem amb tot. 16 hores al dia, 6 mesos seguits. Comandes, atenció al client, la web, els sobres, Correos… tot nosaltres. Vam decidir contractar.
La primera persona va ser la mare del millor amic del Lluís, per gestionar l'atenció al client. A l'entrevista, el Lluís estava més nerviós que ella. Era la primera vegada que entrevistàvem algú i, sincerament, no teníem gaire clar com es feia.
Després va arribar la Larissa per a les col·laboracions. I encara segueix amb nosaltres. Això sí: pel camí ens vam quedar sense estoc més d'una vegada. Vam haver de demanar perdó a clients, reposar i tornar a començar. Una i altra vegada. Però vam arribar a 1.000 clients en aquells primers mesos, i això ho va canviar tot.
Cinc anys donen per a molt. Per a talladors de pizza i maletes de rodes. Per a entrevistes en què tremolen els entrevistadors. Per a demanar perdó i tornar a començar.
Aquest diumenge 10 de maig fem 5 anys. I ho volem celebrar amb tu.
Lluís i David
